Valencian Gothic: ficció de terror del País Valencià

2026-05-11

Una figura en un camp segat

A The Watcher in the Stubble, un arrosser ix a revisar una comporta a la parcel·la del seu germà i no la revisa mai. Cinquanta metres dins del camp segat hi ha alguna cosa vertical que no hauria de ser vertical. Palla —compactada per la pluja, fixada pel vent— convertida en figura. No l’aconsegueix tombar. Se’n va a casa i no menja. Hi torna l’endemà al matí, i al matí següent. L’onzé dia troben el seu cotxe a la vora del camí dels arrossars; les botes encara són al porxo; les cremes controlades redueixen la parcel·la —i la figura— a cendra. Després la marjal torna a inundar-se. Tornen les aus, menys que abans. Un ànec es mou per les aigües someres amb la paciència d’alguna cosa que ha menjat bé aquesta temporada.

El conte té vuit-centes paraules. El pacte que s’hi trenca és més vell que cap d’elles. Aquest assaig parla de què és aquest pacte, i de per què crec que el País Valencià s’ha guanyat un nom propi per al tipus de terror que creix entre els rostolls. El nom que propose és Valencian Gothic.

Per què el camp és concretament valencià, no només mediterrani

L’Albufera és la llacuna costanera al sud de la ciutat de València. S’hi cultiva arròs des del temps dels moros. Aquest últim fet no és color local. És el mur mestre del conte, perquè el pacte entre el camp, l’arrosser i l’ocell és més vell que la gent que el manté; més vell que la llengua que parlem, més vell que el títol legal de la parcel·la, més vell que el centre d’interpretació on els recomptes d’aus es pengen en un tauler. El pacte és aquest: la falç en deixa prou. La collita alimenta el poble. Les restes alimenten tota la resta. Ningú no el va signar. Tots l’han respectat. Durant si fa no fa vuit segles.

Després arriba la recol·lectora. La recol·lectora no en deixa res.

El que converteix el conte en nacionalment valencià, i no sicilià ni grec ni vagament mediterrani, és la naturalesa específica del que es trenca. El terror no viu en l’ombra de la muntanya ni en un mar negre. Viu en una zona humida plana, drenada, intervinguda, en què cada centímetre de nivell d’aigua el decideix una comporta. Albufera ve de l’àrab “mar menuda”, però no és el mar; és una mar domesticada fins a esdevenir camp. La geografia és funcional, no decorativa. Una fotja no és una imatge; és un animal que abans venia pel que la falç deixava enrere. Els recomptes d’aus no són una metàfora del declivi; són el declivi.

El terror gòtic, en la seua forma anglesa heretada, necessita cases velles, boira, complicitat entre la sang i la pedra. El gòtic mediterrani —com el practiquen autors sicilians, sards, del sud d’Itàlia, grecs i magrebins— ja desplaça els mobles: la casa pairal es torna el poble, l’erm es torna el camp de tarongers, el celler es torna la cuina. El gòtic valencià afina encara més. La seua casa encantada és el camp després de la recol·lectora. La seua maledicció ancestral és el recompte d’aus que ja ningú no llig. El seu oratge és massa llum, no massa poca.

Valencian Gothic com a subgènere del gòtic mediterrani — quatre eixos

Perquè el gòtic valencià funcione com a subgènere i no com a codi postal, ha de marcar territori. Quatre eixos, trets del paisatge i la història reals del País Valencià, fan aquesta faena.

1. Paisatge agrícola intervingut: ni muntanya, ni costa de postal

L’escenari no és el penya-segat ni el resort. És el secà, l’horta, la marjal en conreu. Són paisatges on cada metre quadrat ha estat treballat, drenat, abancalat o inundat per decisió humana durant segles. El terror no és la natura salvatge; és la qualitat de la faena que canvia; de la falç manual a la recol·lectora, de la séquia a la bomba, del ritme d’un pacte al ritme d’un balanç comptable. La terra no és natural. Mai no ho ha estat. És precisament per això que la nova violència que se li infligeix hi queda registrada. A The Watcher, el camp no és salvatge sinó específicament postmecanitzat: el terror es posa damunt la suavitat que deixa la recol·lectora.

2. Memòria comunal d’una pèrdua mesurable

No la pèrdua romàntica, embolcallada en boira, del gòtic del Nord. Pèrdua amb xifres. Espècies d’aus al centre d’interpretació. Hectàrees de taronger asfaltades per a l’autovia. Parlants de valencià menors de trenta anys. Barraques que encara es tenen dempeus. La pèrdua està en un tauler en algun lloc. Algú va deixar de llegir el tauler. Al gòtic valencià, els morts no són fantasmes en un corredor; són columnes en un full de càlcul que el protagonista ha començat a evitar. El protagonista de The Watcher deixa de llegir el tauler abans de deixar de llegir res més.

3. La història com a pacte trencat, no com a herència romàntica

El gòtic anglòfon adora un llinatge encantat. El gòtic valencià prefereix un pacte encantat; la mena de pacte que permet a un poble, una marjal i un estol d’ànecs compartir el mateix quilòmetre quadrat durant vuit-cents anys sense que ningú haja de posar-ho per escrit. La ruptura és recent. És mecànica. És rendible. I és, en el sentit més literal, una pèrdua que no admet dol, perquè ningú viu no recorda prou bé el que s’ha perdut per a poder anomenar-ho. Al protagonista de The Watcher no el persegueix cap persona. El persegueix un compte que ja no quadra.

4. Terror sota llum clara, no foscor gòtica

El vigilant del camp es veu amb llum d’ambre, després gris, i un altre cop a ple matí. La figura no necessita tempesta. La marjal després de la collita queda exposada, brillant, drenada. No hi ha enlloc on amagar un terror, i per això és impossible apartar-ne la mirada. Açò inverteix la convenció anglosaxona segons la qual el terror ha de quedar a l’ombra. El gòtic valencià col·loca la figura al mig del camp a migdia i et desafia a continuar caminant. La llum de l’Albufera a l’octubre no perdona. També és pacient.

Un conte és Valencian Gothic quan almenys tres d’aquests quatre eixos fan una tasca estructural; no quan l’escenari, per atzar, és en territori valencià.

Què obri escriure’l en anglés: el nínxol desocupat

La literatura catalana, durant els darrers quaranta anys, ha trobat els seus traductors a l’anglés. Mercè Rodoreda. Quim Monzó. Jaume Cabré. Eva Baltasar. Irene Solà. La seua obra entra en el sistema literari anglòfon a poc a poc, i quan ho fa gairebé sempre representa el Principat — Barcelona i el seu rerepaís, els Pirineus, el silenci de postguerra del nord.

El País Valencià —mateixa llengua, mateixa tradició literària— no té cap ambaixador equivalent en anglés. O no en té cap de directe, que ve a ser el mateix, o pitjor. Joan Francesc Mira és l’excepció, no un corrent. La ficció valenciana més jove passa primer al castellà, si hi passa, i rarament més enllà. El País Valencià rural i periurbà —l’horta de València, les marjals de l’Albufera, el cinturó citrícola de la Plana, el secà interior dels Ports— no té ruta directa al mapa del lector anglòfon. L’espai no està disputat. Està buit.

Escriure Valencian Gothic en anglés no és, doncs, una estratègia de traducció. És l’ocupació d’una habitació buida. Entre el noir mediterrani i el folk horror angloamericà hi ha un nínxol real on el País Valencià encaixa amb netedat: un país amb un pacte agrícola documentat, un col·lapse ecològic mesurable, un calendari ritual encara viu (Falles, Fogueres, Sant Pasqual, Sant Antoni, Setmana Santa), i un vocabulari —arròs, barraca, séquia, secà, partida— al qual mai no se li ha permès ser ell mateix en anglés sense ser-ne traduït fora de si mateix en el mateix alé. El mode gòtic és un dels pocs que deixa aquest vocabulari dempeus, perquè el gòtic permet —fins i tot exigeix— un terreny concret.

És el que The Watcher in the Stubble intenta fer en vuit-centes paraules: posar-se dempeus en un camp valencià, en anglés, sense traduir el camp fora del camp.

Coda

La figura de The Watcher està feta amb la palla que va deixar la recol·lectora. Es manté dempeus fins que la crema l’atrapa. Després que crema, un ànec es mou per les aigües someres de la parcel·la tornada a inundar amb la paciència d’alguna cosa que ha menjat bé aquesta temporada. Per aleshores, un ànec li haurà arrancat els ulls, i ningú no ho sabrà.

Això és el pacte que torna. No com a restauració. Com a comptabilitat.

La resta del catàleg treballa el mateix terreny des d’angles diferents; primeres comunions en cuines de rajola, ermites amb el sant equivocat, processons on la campana no sona. Si The Watcher és la porta, la resta és la casa.

Llig The Watcher in the Stubble a Mediterranean Gothic. Més ficció breu a ausiastsel.com.